Avi no et pots arribar a imaginar lo molt que et trobo a faltar.. trobo a faltar que m’escridassis, que quan et dic una bona nota em miris amb aquella cara d’alegria i em felicitis, trobo a faltar quan em picaves suaument la galta, generalment l’esquerre, i em deies lo guapa que estava, que em fessis parar de menjar perquè sinó després em queixo de que estic gorda, que arribés a casa i em diguessis “ avui el dinar l’he fet per tu”. Trobo a faltar trucar al primer pis i que em contesti una veu greu que primer feia un estossec i després deia: si, diguem? Per trobar a faltar trobo a faltar el soroll que feien les teves sabatilles al caminar, la manera com sempre portaves el drap a l’esquena, lo detallista que eres, quan em corregies algun castellanisme que se m’escapava, simplement com bé he dit al principi de l’escrit et trobo a faltar a tu. M’agradaria que allà on estiguis hi hagués alguna manera de fer-te arribar aquest escrit, se que no has marxat que segueixis aquí amb mi, però se’m fa massa difícil no veure’t. Lo que més m’ha agradat de haver-me mudat cap aquí, és haver trobat en tu el pare que ha estat absent durant la meva infància i que encara ho està. Potser sóc una mica egoista, però sempre es repeteix la mateixa pregunta al meu cap: “Perquè tu i no un altre?” T’estimo.
Laura Brandao Payró
